Dilluns…. M’ha costat molt aixecar-me, he passat mala nit, donant voltes i més voltes. No sé què ho fa que quan em desvetllo tot ho veig fosc, negre com la nit en la que estic, però avui… ara dilluns matí, després d’una setmana plujosa, fa un dia esplèndid i estic de bon humor, tot és de colors, s’acosta l’estiu i m’en moro de ganes, de dies calorosos, de mànigues curtes i de sopars a la fresca les nits estrellades, de poder treure els fanalets de colors i emplenar-ho tot d’espelmes, de Palamòs i Cadaquès, de pícnics amb barca, d’un vi blanc fresquet casi gelat, vora el mar…
En el món existeixen paraules que reuneixen en una sola un conjunt des sensacions i moments, que porten al•legria, pau i bon rollo, que et fan sentir feliç, avui és Shimbalaiê i Maria Gadú ens ha fet un regal preciós amb aquesta cançó.
Hauré d’aprofitar, avui és un bon dia i espero que els vents us siguin favorables!

el video:

i la lletra (amb la traducció al català):

Shimbalaiê quando vejo o sol beijando o mar
Shimbalaiê quan veig al sol fent un petó al mar
Shimbalaiê toda vez que ele vai repousar
Shimbalaiê cada vegada que ell es posa a descansar
Shimbalaiê quando vejo o sol beijando o mar
Shimbalaiê quan veig al sol fent un petó al mar
Shimbalaiê toda vez que ele vai repousar
Shimbalaiê cada vegada que ell es posa a descansar

Natureza, deusa do viver
Naturalesa, deessa del viure
A beleza pura do nascer
La belleza pura del naixement
Uma flor brilhando a luz do sol
Una flor brillant amb la llum del sol
Pescador entre o mar e o anzol
Pescador entre el mar i l’ham

Pensamento tão livre quanto o céu
Pensament tan lluire com el cel
Imagine um barco de papel
Imagina un barco de paper
Indo embora para não mais voltar
marxant per no tornar mai més
Indo como que iemanjá
Guiat per Yemanyá

Shimbalaiê quando vejo o sol beijando o mar
Shimbalaiê quan veig al sol fent un petó al mar

Quanto tempo leva pra aprender
Quan temps fa falta per aprendre
Que uma flor tem que vida ao nascer
que una flor té vida quan neix
Essa flor brilhando á luz do sol
Aquesta flor brillant amb la llum del sol
Pescando entre o mar e o anzol
Pescant entre el mar i l’ham

Shimbalaiê quando vejo o sol beijando o mar
Shimbalaiê quan veig al sol fent un petó al mar

Ser capitã desse mundo
Ser capitana d’aquest món
Poder rodar sem fronteiras
poder voltar sense fronteres
Viver um ano em segundos
Viure un any en segons
Não achar sonhos besteira
no creure que els somnis són tonteries
Me encantar com um livro
enganxar-me amb un llibre
Que fale sobre a vaidade
que parli de vanitat
Quando mentir for preciso
quan mentir sigui necessari
Poder falar a verdade
per poder dir la veritat

Shimbalaiê quando vejo o sol beijando o mar
Shimbalaiê quan veig al sol fent un petó al mar

 

Després de més d’un any sense i ni tan sols mirar-me’l avui reapareixo. Intentaré ser més fidel al blog i no abandonar-lo.

Vértigo d’Ismael Serrano.  Vertigen al pas del temps, a fer anys, a fer-se gran, a canviar, a no ser la mateixa, a lo desconegut, al futur, a que tot acabi, a que tot canviï… Vértigo parla d’això, la meva cançó d’avui. Vertigen a pensar en tot això? la veritat és que sí. Millor aprofitar cada moment, cada dia, cada any, i intentar disfrutar al màxim, intentar veure el vas mig ple, que segur que tot té el seu costat bo. M’agrada Ismael Serrano i m’agrada aquesta cançó, sóc addicta a escoltar-la des de fa anys i en tot aquest temps… tot, molt i res a canviat alhora. Segueixo tenint vertigen, cada vegada més i cada cop que l’escolto “los pelos se me ponen como escarpias” com diu una molt i estimada amiga. Cada dia que passa m’agradaria creure que és el primer, i també l’últim, i viure’l com si així fos, sense importar tota la resta. La meva vida, és la meva gent, i els meus amics, paisatges i colors. I el meu mar.
Perquè tota història es mereix un final feliç, tant de temps per endavant i tantes coses encara per fer… aquest post va per l’Adriana.

Us deixo la lletra:

Recibiré postales del extranjero, tiernas y ajadas, besos, recuerdos. ¿Cómo están todos? Te echo de menos. Cómo pasa el tiempo… Seremos otros, seremos más viejos, y cuando por fin me observe en tu espejo, espero al menos que me reconozca, me recuerde al que soy ahora. Aquellas manos, aquella mujer, aquel invierno no paraba de llover, perdona que llegue tan tarde, espero saber compensarte. Estás tan bonita, te invito a un café, la tarde es nuestra, desnúdame. Tras el relámpago te decía: “Siempre recogeré flores en tu vientre”. Otro hombre dormirá contigo y dará nombre a todos tus hijos. Ven, acércate a mí, deja que te vea, que otras primaveras te han de llevar muy lejos de mí. Vértigo, que el mundo pare, que corto se me hace el viaje. ¿Me escucharás, me buscarás, cuando me pierda y no señale el norte la estrella polar? Las frías mañanas en la facultad, tú casi siempre huías conmigo al bar, y me enfadaba si preferías el aula a mi compañía. Sobre la mesa botellas vacías, qué sano es arrancarte esa risa, y ahora cambiemos el mundo, amigo, que tú ya has cambiado el mío. ¿Qué haré cuando te busque en la clase, y mi eco me responda al llamarte? Otros vendrán y me dirán que te marchaste, que te cansaste ya de esperar. Vértigo, que el mundo pare, que corto se me hace el viaje. ¿Me escucharás, me buscarás, cuando me pierda y no señale el norte la estrella polar? Y la ronquera, los traicioneros nervios, que me atacan antes de cada concierto, viejas canciones, antiguos versos, que espero retenga algún eco. Y en el futuro espero, compañero, hermanos, ser un buen tipo, no traicionaros. Que el vértigo pase y que en vuestras ventanas luzca el sol cada mañana. Pero basta de lamentos, brindemos, es el momento, que estamos todos y no falta casi nadie, que hay que apurar la noche que acaba de empezar. Vértigo, que el mundo pare, que corto se me hace el viaje. ¿Me escucharás, me buscarás, cuando me pierda y no señale el norte la estrella polar?

i el video

 

A vegades la lletra d’una cançó, una pel·lícula, una fotografia, un moment pel carrer, una cara desconeguda et porten més enllà. Aquesta tarda he vist Els ponts de Madison, ja l’havia vist abans però reconec que avui m’he quedat sense llàgrimes…

Fa uns dies que em sento estranya, m’allunyo sense voler de les persones amb les que creia, les que tinc al voltant, les que estimo, creia que hi tenia coses amb comú, una vida per davant, deixo coses per fer …

A la pel·lícula hi ha una frase, No lo había dicho antes, pero esta clase de certeza sólo se presenta una vez en la vida, i ara crec que estic en un moment semblant, no us penseu, no té veure amb l’amor el que m’està passant, té a veure amb la vida en general, en el que faig, com ho faig i en canviar-la, ara tinc una oportunitat per fer-ho, però com la Francesca tinc un embolic mental i al final la vida dóna les oportunitats quan les dóna, no sempre al moment ni de la manera més convenient…, com a les pel·lícules va passant, però a vegades hi ha coses que s’encallen i em trobo encallada i sento que una vegada més els meus desitjos, i somnis poc importen i tinc que aparcar-los fins que arribi, si és que arriba, una altra oportunitat.

3002253541_1_9_g6E6bZFB

Bé, avui començo un blog, millor dit “una prova de blog”, tot comença per l’interès en investigar sobre aquest tema i el community manager, però m’he anat submergint en la creació i personalització i he decidit invertir-hi temps, crec que serà la millor manera, així que al final he acabat m’he atrevit i he acabat escrivint. No sé si tindré temps per actualitzar-lo, cosa imprescindible en un blog, però ho intentaré i ho faré de la millor manera que sàpiga. Suposo que escriuré el que em surti de l’ànima, parlaré de mi, del que m’agrada, del que vull compartir. No em reconec com una gran escritora, ni tans sols com una de petita però bé… ho provaré.